Pàgina:De tots colors (1888).djvu/63

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
61
de tots colors

blanquejava la imatge del Crucificat, lo rostre emboscat en la negra cabellera que li penjava front avall, los brassos extesos, lo cos rendit alsapremant los genolls... Y, abaix, ressaltant de negre pedestal, en lletras blancas, romanas y molt grossas, aquest text de Sant Joan:

Omnis qui vivit et credit in me non morietur in eternum.

Derrera meu, comensa á entrar una multitut elegant. Las damas se colocaren á un costat; los senyors al altre. Llurs figuras s' esborravan, se confonían ab la fosca. Lo negre tapís de terra ofegava 'l trepitj y, de tota aquella gernació, un sols ovirava 'ls rostres que jo veya avansar entre tenebras, com cendrosas clapas qu' anavan després afilerantse en llargas y espessas rengleras.

Per forsa tot aquell aparato de tristíssima impressió degué compondrel un artista, perquè penetrava, sobrecullia l' esperit y 'l feya somniar ab quelcom parescut á la buydor y silenci dels sepulcres. Apareixían en la pensa, sens voler, lucubracions intimas sobre 'ls tremendos secrets d' ultra-tomba.

Sí, era trist, aclaparador fins pera fer meditar al més frívol. Y mal grat això, 'l públich no trigá á parlar. Com si las veus eixissen de la trompeta del Judici, bastaren los primers acorts de la invisible orquesta pera que 'ls esperits tornessen á la vida, los cossos tots s' expolsessen lo pes de mort que 'ls tenía sdpits. Hi hagué un remoreig general. L' alè