Duas campanas de to desafinat y planyívol, la una brandant á la desesperada com plor desfet, l' altra deixant sols escapar de quan en quan una batallada fonda, singlot traydor del afligit que no gosa á plorar, nos cridavan desde amagada altura. Lo viudo y l' aclaparada mare no las sentiren fins al baixar del cotxe, al peu de la iglesia. Llavors s' escapá del primer una llágrima que 's fongué en las gemadas galtas de sos fillets als qui besá, tot rebentlos de la portella.
La escena m' infundí tal respecte que vaig retirarme per no ésser vist.
Correren las nenas á agafar las mans de la decandida avia; lo pare prengué fortament la del noy. Entraren en lo temple.
Poch després, parava un altre cotxe y encara un altre, del que baixaren germans del viudo y de la difunta, oncles, tías, cosins, tota una tribu endolada de cap á peus. Y tot això, sota un cel rialler, entre 'l terratrèmol d' un carrer que vessava animació y aixordava de soroll.
Lo temple estava fosch. Per sa grandiosa nau gronxavas una boyra de gris destenyit, barreja misteriosa d' urdits de sol enmascarats per las cortinas que atravessavan, de reflexos negrosos que llensavan assi y alla 'ls draps de dol per tot extesos, de polsina esblaymada en suspensió, del flameig groch de las atxas y del blavench dels lacrimatoris que llengajavan sens fer llum. Al fons del presbiteri, entre las constelacions d' aromas d' or qu' á diversa alsaria sostenían encesos simètrichs salamons,
