Los diaris havían anunciat, dematí y tarde, 'ls funerals de la meva amiga.
La pobre havía abandonat lo món al bò de la vida, quan tot li sonreya, quan comensava á ferla indispensable la maternitat.
Deixava duas nenas y un nen, tots tres encara en la infantesa. ¡Pobrets! ¡cap d' ells sabía lo que havían perdut! Lo día de la mort plovía, la nena gran digué que la seva mamá plorava dede 'l cel y's posá á plorar. Més tart, los hi emprobaren vestidets nous que, encar que negres, los trobaren bonichs, no anaren al colegi, 'ls hi compraren joguinas, vegeren moltas visitas que se 'ls menjavan á festas, y 's distragueren. La idea de la ausència eterna, d' eixa buydor esglayadora que deixa. la mort á son entorn, no cabía en aquells cervellets. La mort era per' ells una paraula antipática, esgarrifosa; no un fet conegut, ni tan sols una idea.
