més de guardarse en las planas d' un llibre de memorias.
¡Pobra noya! ho havía endevinat: ¡tant lluny, tant temps...! Los primers frets d' un hivern de ciutat bastaren á congelar tota la tendra llusió d' aquell ignoscent idili. Ressuscitarlo era tan temerari com esperar qu' en lo meu jardí tornessen á esclatar las flors passadas.., ¿què dich?... voler que las novas tinguessen iguals flayres, iguals colors, igual encís.
Ella va trobar la mitja taronja que li guardava 'l destí, com jo més tart la meva, y si algun día ha tornat al terradet y ha vist aquell jardí ab la glorieta enderrocada per las enredaderas que s' apilan escabelladas demunt del trinxat fustám, la rústega barana assí y allá desfeta, l' agrám ensenyorintse de caminals y quadros; jo crech qu' eix fossar de nostras ilusions ha d' entendrirla com á mi mateix; jo crech que, sens escrtipuls de fidelitat, m' acceptaría agradosa una de las floretas que, com nostres bells recorts, pugnan allí encara per aixecar lo cap entre 'l brossám que las ofega.
