mes no sé si per pressentiment profétich de dona á pe'l temor natural de perdre allò que un més s' estima, afegí:—Però, ay, prou te cansarás tu ben aviat de respòndrem. Tant lluny, tant temps, tantas distraccions, tantas noyas més macas que jo...—
Y al arribar aquí, se li una la gola, fugí ab los ulls entelats, y jo tinguí de correr á amagarme pera plorar á raig fet.
—¡Ella, ella y ningú més!—vaig repetir encara cent voltas entre 'l singlot del plor.
Y 'l meu jardí, abandonat á la bona ventura, sens una má piadosa que 'l regués, que 'l cavés, que 'l replantés, sostingué encara tot l' esclat enlluhernador d' un copids esplet, pera rébrem quan las vagas del estiu.
Mogut com per un cop d' agrahiment, lo vaig cuydar alguns días; però ben prompte sembla que 'm queya damunt una fredor espantosa. Un silenci ensopidor havía corprès á tot aquell vehinat; las casas me sembláren com may pobres y lletjas, lo clos descrostonat descobria trossos de mahó que rajavan sanch viva, lo sol donava claror groga, los nens, que compareixían allò á las cinch, m' apareixían figuras de cera dotadas de moviment feixuch, las modistetas, malfardats maniquíns de modas passadas, y ella... ella una flor esfullada, digna no
