repetirme tossudament: «sera ella, sí, sera ella y ningú més.» Y com la mare vessa tot lo tresor d' amor damunt del fill que va á morir, jo vaig estimarla á 'n ella tot aquell día.
¡Ah, quan va eixir tota sola al terradet! ¡Aquell día sí que vaig parlar!
—T' estimo, t' estimo, t' estimo ¿ho sents?—diguéren mos llabis, pressuts com si corressen naufragi, los ulls fora del cap, la ma clavada al cor. Y, ara torneu á riure, vaig pensar interiorment, com si hagués assegurat ja per sempre més la nostra boda.
Ab tot això s' acabá 'l curs y pe 'l Setembre tinguí de marxar á Barcelona á fer lo darrer any de batxillerat. ¡Quín dol, Senyor, quín dol! Abandonar per primera volta la meva mare, la casa payral, lo teatre de tots los goigs de la meva infantesa, lo meu bressol, lo meu llitet, lo meu jardí, aquellas flors regadas ab la suhor del meu front, perdre de vista aquell terradet, allunyarme de la meva amor, d' aquella qu' havía d' ésser meva y de ningú més! La ciutat de Barcelona, pera mi desconeguda encara, ¡què negra, què trista se m'ofería en cambi dels esplendors presents y de l' aureola qu' irradiavan mos recorts! A ella li vaig dir:
—Me 'n vaig per forsa, me 'n vaig com un desterrat, lo meu esperit queda aquí, entre aquestas flors, lo teu recort no m' abandonara un moment; però escriume; si no m' escrius, la anyoransa 'm matará.—Y duas llágrimas ruhentas se m' escolaren cara avall.
—Si, t' escriuré;—respongué ella, tota commosa;
