savan dels cistells y jo compareixía encara ab novas garbas olorosas, delitós d' omplenarlas més y més.
—Son pera la Verge,—deya.
Y quan ja las noyas fugian ab los curullats cistells, rihent, rihent sens dubte de mon poch dissimulat afany, tan alterat estava, que, per forsa, vaig obligar á l' amor á parar son devantal pera cubrirlo d' un devassall de flors.
—Son pera la Verge,—repetiren mos llabis.
Y ella recullí la pueril blasfemia ab un somrís compassiu, los ulls mitj closos, lo rostre ja flamejant de rubor.
Ella y jo 'ns creyam durho molt confitat, com sempre s' ho crèuhen fins los estimats més experts, y ja tot lo poble 'n parlava. Aixís, un día, la meva mare 'm cridá pera preguntarme, mitj rihent, si era cert aquell rum-rum. Tractí de negarlo, però tota la sanch m' exí á las galtas á trahirme. Mas tías eran presents, y aquella delació arranca á totas tal esclat de riallas que 'm foragitá fins al punt de que, perdent tot respecte, vaig cridar com hauría pogut ferho un home contradit:
—Donchs, sí, es veritat, l' estimo y sera ella; ella y ningu més.—
No cal dir com sería acullida semblant afirmació en boca d' un noy de setze anys. La passió de riure 's convertí en deliri, y jo, no podent sufrir tant d' afront, vaig eixir furiós, sens trobar més consol que 'l de
