vers, ideal, sentida, escrita ab llágrimas, y al peu la meva firma, bregant pera escapar de l' embullada troca ab que l' entreteixí ma ploma nerviosa.
Però ni això basta á rompre aquella timidesa que 'ns lligava. Ni jo vaig dirli res, ni ella tampoch y tots dos varem compèndrens. Aquell silenci duya un deleyt inmensurable, tot espiritual, que 'ns arrancava de la terra pera gronxarnos jo no sé en quins espays hont la paraula 's gelava poruca al mateix abím del llabi.
Mentrestant l' esplet del meu jardí esclatava en flors de colors encesos com los d' eixos hermosos cuhets que poblan los ayres de rams enlluhernadors. Lo maig s' acostava y en la parroquia del poble tractavan de celebrar ab extraordinaria pompa lo Mes de María. Jo no sabía per què feya quaranta vuyt horas que ma estimada no 's deixava veure en aquell terradet, hont mos ulls morían d' anyoransa. A la nit del vintinou d' abril no vaig dormir d' angoixa. Mes, l' endemá, ¡quína sorpresa, quan desde la glorieta veig lo capet ros de ma estimada enquadrat per la porta del meu hort! Lo roig tendre de la rosa tenyía sas galtas, caminava ab l' esguart á terra y quatre noyetas més ab grans cistells la segufan somrihent.
—Las fillas de María,—me digué ella, sens aixecar los ulls y deixant per primera volta entrar sa veu melosa fins al meu cor.
No sé què vaig respondre, ni lo que pera mí passa en la mitj' hora que durá aquella aparició; sols recordo que 'l jardí quedá devastat, que las flors ves-
