Horas d' amor, suprém deliqui
que daureu la vida,
del feble cor del home:
totas passareu com al cel s' envola
l' ánima pura del fillet volgut...
¡Y jo ni sabía què era l' amor, ni la vida, ni 'l cor del home, ni 'l fillet volgut! Però sentía quelcom que m' entendría fondament, quelcom que m' anticipava per misteriosa refracció dolors futurs que avuy conto per passats, cada cop que 'l present me permet trencarlos. Era com una anyoransa misteriosa que 'm minava 'l cor.
Després d' aquests, jo no sé quants centenars de versos vaig escriure en castellá, inspirat per aquella criatura. Però lo més bo es qu ella no n' havía esment. Alguns ne vaig portar al áula com exemple de mos avensos, mereixent l' aprobació del professor que no tenía res de poeta, potser perqu' era molt bon retòrich, y ella, ma Filis adorada, no 'n sabía ni un mot.
Per fi, un día vaig rompre 'l glas: la veig al terradet tota sola, tallo una rosa, embolico 'l branquillo ab un paper que duya molt plegadet á la butxaca, demano l' aceptació ab un signe expressiu, ella la otorga baixant lo cap tota ruborosa, m' atanso á la paret, tiro 'l paquetet en l' ayre, unas mans rosadas lo toman, envio un petá ab lo cap dels dits, y sens havernos dit una paraula, ella desapareix y jo me'n entro á la glorieta tremolós, glatint, fora de mí. Aquell paper contenía son nom, una declaració en
