flicte en que 's trobava. ¡Las dònas tenen uns acudits! Molt será que no'n trobi un de bò la meva xicota, havía pensat ell. Y en efecte, aquella semblava esperarlo també, concentrada la vista en la tira de tela blanca qu' anava lliscant per la maquineta, á mesura que la lleugera agulla la picava y cosía ab son soroll d' esperit de rellotje.
La tira era llarga, la Roseta no aixecava 'l cap, l' agulla seguía crech, crech, crech, fent son punt de cadeneta sens parar, y en Llorensó esperava impacient la paraula de sa estimada. Per fi la ohí.
—Míra,—feu la Roseta; trayentse las arrecadas y un' anell que duya.—No digas rès á ning y empènyat això.
—¡Ah, això si que nó!—replicá ell, entre sorprés y conmogut... T' estimo l' intenció, però de cap de las maneras, faría jo tal cosa.
—T' ho donch de cor.
—Prou ho veig... no 'n parlém més,—li respongué 'l jove, ab la vista espurnejantli llágrimas.
Y agafant l' anell, lo posá altra volta en lo dit de la Roseta, qual má sentí tremolar en las sevas com colomet esporuguit. La Roseta, 's torná roja; acotantse, dona empenta al volant pera reempendre 'l treball y amagar ensemps una llágrima traydora.
—Espérat,—digué en Llorensó, més entendrit que may.—Si no 't sab greu, te posaré las arrecadetas.
Y ab má tremolosa toca la molsuda orella y posá en son llòch la joya, temorós de punxar á sa estimada. L' olor suau del cabell y la caloreta que des-
