Ben contat y rebatut, tenía dotze duros pera comprar la roba y guarniments, mantindres mentres y tant que 'ls estudiantets lo paguessen y per' afrontar lo perill de quedar en vaga més ò menys temps. Era donchs ben vist, qu' havía d' enmanllevar á 'l menos cinch dobletas de cinch duros ab las quals poder comprar tan sols fos lo panyo dels vestits compromesos, puig ¿quín botiguer li fiaría, si no 'n coneixía cap? Y tot pensant això, se 'n aná á veure la familia de 'n Pep, ò parlant més clar, á la filla d' aquest, la Roseta.
—¿Què tal, noy? Còm se coneix que ja fas d' amo, que 't passejas en aquestas horas,—li digué la dona d' en Pep, tot aixugantse ab lo devantal de llana 'ls brassos, encare molls del lleixiu ab qu' estava rentant los plats.—Ja han vingut, á pendres la mida 'ls senyorets que jot' he enviat?
—Ja han vingut, ja,—respongué 'l sastre, manifestant poch desitj de seguir conversa.
—Bé ¿què vols veure á la Roseta? Allá dins la trobarás cusint... ¡Ah! escolta ¿ja t' ho ha dit lo nostru? Si vóls que t' ajudi, ho fara de bona gana, ¿ho sents? Primer tu que l' amo, perque...
Mes, veyent que 'l sastre ja ben segur era á la sala hont treballava la noya, la bona dona trenca aquí la rahó, y sens darse per ofesa, 's ficá altra volta á la cuyna y reprengué sa tasca.
En Llorensó no pogué amagar á la Roseta lo con-
