encant d'armònica avinensa entre'l cor y'l pensament, mitx cloure'ls ulls, y al caure la tarde, en aquella hora de calma infinita, de trista quietut, exaltarse en fantasiosos fingiments, concebint l'amor compartit, y tenir orgull, voler mèrits, per ella conseguits y a ella tributats sens idea vanitosa ni vulgar presumció, sinó desitjats per serli rendits en pach de uns afalachs de dolsor tanta, que tremolava de goig al imaginarlos! ¡Y fugint del món real, abandonarse al torbellí de febroses divagacions, pujant a superiors altures, y trobar més plaenta vida, sens enveja de gelosía ni temensa d'oblits, y ab ella, enamorada del amor meu, gosar tan complerta exa felicitat que més gran lo cor no podría sentirla ni'l pensament lograría imaginarla! ¡Y al desencantarse de sobte de tan bell encís per mental fadiga ò per petita remor que distrau l'esperit de sa cabilació, veure aquell cel treballosament format ab quelcom més lleu que l'ayre y més tènue que la llum, esbarriarse lo mateix que fumarola, sens que l'enteniment puga arreplegarne cap despulla per fixar
