Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/129

còm , se senten unes rialletes!..... Si no que un hom fa'l tonto, per que quan ells hi van jo ja'n torno! «¡Ay, qu'es bonich!» esclama la senyoreta entrant al pis y veyent aquella estesa de sol que's fica fins al corredor. «Espéris, li contesto, que quan hi haurà'ls testets en la finestra y un canari aquí en lo menjador, ja podran sortir a passeig tots los vehins de la casa, que vostès may estaràn sols ni tristos.» Y ella, del modo que li brillan los ulls mirant al seu promès, sembla què li vulgui dir: ¡que'n deu ser de bon home aqueix porter! Jo'm tombo, per que aquella alabansa que no's diu, però que s'enten, me penetra y'm commou tant, que m'haig d'axugar les llàgrimes que m'espurnan dels ulls.
 La seva mare, que per ser tan crossa va molt pesanta, encara es per lo replà y tot esbufegant sento que diu: «Es massa amunt, noya; axò es un desterro.» Mentrestant, los joves recorren les habitacions; destinan lo quarto de la sogra, que per un regular me l'atrassan a la part de derrera, distribuhexen los mobles, fan càlculs, ell ab lo bastó pren amplaries, y l'un