Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/142

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Totes les alegríes passades, totes les nostres ditxoses recordanses, avuy nos semblan com si s'haguessin tornat penes que s'afegexen a les que ja tenim.
 ¡Si'ns haguesseu vist quan nos casarem! La Tereseta era la minyona més escayenta y hermosa d'aquests voltants; de mi, no us ne puch parlar, per que no fora decorós ferme alabanses; tant se val! jo'm vaig enamorar d'ella per son cor y sa guapesa, y ella s'enamoraría de mi per alguna bona prenda del geni ò de la persona...
 ¡Que felissos forem! ¡qu'alegre'ns parexía llavors nostre casal! Semblava un trosset de paradís que Deu a gratcient nos l'hagués dexat a la terra per que hi goséssim la pau y'l ben estar. Ara, essent el mateix, el trobem plè de soletat. Encara les gallines corren pel barri, y cercant grà, esgratinyan la terra ab lo bech; els cunills també entran y surten de ses llodrigueres caminant a saltirons y, arronsantse vora d'un tronxo, l'apriman ab la bellugadissa de ses mossadetes. Sota la matexa parra hi hà'l safreig, y encara's sent càure-