jo, després d'haver voltat inútilment y al passar per una tanca plena d'ars y esbarzers, me semblà sentir la veu de la Mariona: vaig abocarme per guaytar per entremitx de les branques, y vegi a l'altra part de les bardisses al Peret posat cama assí cama allà sobre'ls marges de la regadora que venía de la mina, trayent la mà que li regalava aygua y acostantla als llavis de la Mariona; aquesta, a la vora del reguerot, s'estava ab lo cap acotat xarrupant la poca aygua qu'aquell li recullía. Semblavan dues figuretes d'estampa: jo veya'ls seus rostres emmirallats dins de l'aygua; lo sol que ja era baix, els tocava de travers donàntloshi un color rogencb. M'entretinch ab aquestes coses per que quan me venen a la memòria sembla que'l temps s'enderrerexi y qu'encara haig de tenir lo meu fillet per alguns anys. Son recorts que'm donan tristesa, mes també hi trobo consol. Si no'ns recordéssim del nostre fill, ¿còm ho faríam? la nostra soletat encara fora més deserta: quan l'oblidarèm, serà que Deu ens cridarà a sa mare y a mi per tornàrnosel.
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/147
Aquesta pàgina ha estat revisada.
