Lo Peret ja era gran; el senyor Vicari sempre m'aconsellava que'l fes estudiar. Ell li havia comensat a ensenyar lo llatí, y sempre'm deya que l'enviés a ciutat per continuar els seus estudis. «¿Què farèm?» deya jo a la Tereseta recantme que s'apartés del costat nostre, y al mateix temps volguent que'l noy no fos un ignorant. «No'n tenim d'altre, continuava dient al veure qu'ella no sabía què respondrem; y ab lo que tenim, no cal pas que treballi, ni que siga pagès. Podem enviarlo a ciutat, y cada estiu vindrà a passarlo a casa; y després, si ell vol apendre, ¿què'n farèm de llevarli aquest gust?» La Tereseta ni sabía dir que sí, ni gosava dirme que nó. Jo sortía del pas allargant la resolució per un altre día, y «mentrestant, deya jo, qu'estudíi ab lo senyor Vicari.»
La Mariona tenía quinz'anys; ja era una noya que comensava a fer goig; els minyons del poble obrían l'ull y venían a entabanar a sa mare
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/148
Aquesta pàgina ha estat revisada.
