per que la dexés anar a ballar al sarau qu'algunes festes hi havía a la
sala. Lo meu Peret casibé tenía la matexa edat. Els jòchs de l'infantesa ja feya molt temps que s'havían acabat per l'un y per l'altre. Jo observava que cada cop que la Mariona anava a ballar, lo noy no volía acompanyarla al poble y's quedava mitx tristot sense sapiguer còm passar la tarde. Els demés dies no notava rès d'axò; la Mariona venía a casa; lo noy tornava de la rectoría, y sense sapiguer còm, la conversa que s'havía comensat entre tots nosaltres sempre l'acabavan ells dos sols.
Un día va venir el Vicari y'ns digué a la Tereseta y a mi: «Vaja, a
cap som: lo Peret cal que se'n vaja, qu'assi no hi aprèn rés.» «¿Y, donchs, que no fa bondat?» li vaig dir jo sorprès. «No siguèu bajanot,
vosaltres no us adoneu de les coses fins que ja no tenen remey.» «¿Què
vol dir?» li vaig preguntar tot alarmat. «No us exalteu; lo que hi hà,
que'l vostre noy aquí se'ns esgarriaría abans d'hora per un camí molt
perillós. ¿Que no haveu reparat vos ò la Tereseta, que d'ensà que la Ma-
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/149
Aquesta pàgina ha estat revisada.
