Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/157

tia y li donava congoxa, y tot li recordava a la Marió.
 Tornà prompte a la ciutat, y allí, encaparrantse en sos estudis, procurava oblidar aquells amors de tota la seva vida; nos escrivía sovint per aconhortarnos de sa ausencia, y allí guanyava cada día en consideració y respecte lo que havia perdut assí en tendresa y ilusions. Ja era advocat, y ja tenia anomenada; nosaltres perdíam, a mesura que sa fama crexía, la dolsa esperansa de tíndrel al costat nostre. Ell prou ens estimava, mes les noves habituts, los desenganys soferts, allunyaren cada día més aquell desitx de sa mare y meu.
 Axís van passar alguns anys que, pensant sempre en ell , cuytaren molt. Un día vàrem rebre una carta de Barcelona, que'l meu fill malalt m'escrivía, dientme que'm posés en camí desseguida. Lo noy estava malalt d'una lley de malura que feya molta mortandat a Barcelona.
 Encara no'm va veure, m'allargà les mans que la febre abrusava; me mirà ab tristesa; 'ls ulls se li ompliren de llàgrimes, y ab veu desmayada'm va dir: «Pare, si'n surto, us prome-