Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/159

conduheix a Barcelona; assentat allí, miro als meus peus lo fossar del poble ab les creus escampades sobre munts de terra plens d'herbàm, sos xipressos solitaris, y, al costat, l'iglesia ab son campanar rònech y vell, ab son ull obert sempre, com si guaytés les sepultures que l'han fet gemegar de tristesa cada volta que les ha vist obrir. Allí se'm passan les hores en dolsa contemplació; mos ulls se giran vers la ciutat que guarda les despulles del meu fill, y mon pensament va a ferli companyía. Després, lo sol s'abaxa y enclou entre les montanyes sa corona de llums, sobrexint llurs resplandors per les serres y les costes. Lo vent somou les fulles, y ajau los blats que, al aplanarse'ls uns sobre dels altres, apar que cambíin lo color. Los arbres perden sa ombra, los aucells se'n van a joch, la fosca s'exten a la quieta, lo cel esblayma sa hermosura, y tot calla, tot reposa, y'l silenci ho entristeix tot.
Lo fret me trau de mes contemplacions; miro al lluny, despedintme d'aquell recort; me'n torno a casa, y la Tereseta sempre m'espera en lo