hagué d'alegría en mon carrer, en tot Barcelona, y en les demés ciutats
y pobles d'aquesta Espanya. Semblava que tornessem de morta vida; jo era sargento miliciano, y encara m'apar que'm veig, sense tenir mirall ni rès, sols ab lo pensament, ab lo trajo militar: aquell morrió posat a la valentona y el sabre al costat, que semblavan donarme un coratge y un valor, que'l que m'hagués tocat la Constitució, l'agafava y me l'emportava pres a la principal per que li instruhissen sumaria.
Ja en aquella època'l meu carrer era'l que se'n duya la palma entre
tots los del districte, y no dich de Barcelona, nó per que no gosi, sinó
per que no vull fer envejoses. D'aquí va surtir aquella canso famosa:
Somos milicianos,
somos voluntarios,
que finía dient:
Y l'himne de Riego?... Escóltin que axò'ls ho diré a l'orella: va ser
