Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/191

 — Atúrat, no aboques; qu'ets decidida! que't pensas que son cabassos les meves mans?
 — Tu, noy, còm te dius? Be, Francisquet; té que ta mare m'ha dit que en comprés dos quartos; trèu lo mocador. Vínga la gorra, donchs; ¿hont vas pel món sense mocador?...
 — Trinch, catrinch ! Horxata... ay! que frescura!
 — Vingué, che, que no rife avuy, Xufero?...
 — Tu, burrango, qui't fa pendre gelat ab aquesta suhor? En venint ta mare, se li esplica.
 — Déxelo estar, vostè.
 — ¿Y vostè què sab, Tía Tonta?
 — Que tè que ferli mal, si axò es millor y més regalat qu' una medecina! —
 Y tothom crida, tothom se belluga; ab una fresqueta y un oreig que corre, que sembla qu'al cap de vall del carrer hi hage algú qu'ab un bon bano'ns venti. Y mentres tant, se va omplint de gent; ja passan los currutacos...
 — Ay, com se tapa la cara aquella noya! li deuen haver dit un requiebro molt enamorat.