bastant. Se coneix que l'original, ab sos pantalons blanchs y gech de cotilla, era un d'aquells tipos del any 54; ballador decidit de la colla de Pasqüetes ò de la del Carme; ben segur que representa al difunt, y prou debía tenir altres belleses que lo retrato no revela. Tal es lo desespero ab que'l plora la viuda y les tendres mirades que li dirigeix.
— Pera mi ja s'han acabat les alegríes, — diu aquesta contenint lo plor; — a mi ja se m'ha post el sol!
— Vol callar? — li respon una vehina; — ara vostè no hi pot remediar rès; lo que té de fer es cuydarse, y míri: Nostre Senyor a vegades tanca una porta per obrirne un'altra.
— Ay, pobreta de mi! — interromp la viuda. — Si vostès no saben lo que he perdut. ¡Ay, Gasparó! — Y dirigint una enternida mirada al retrato,
los ulls se li omplen de llàgrimes, y ab veu que'l plor s'hi confon, continúa: — May havíam tingut la més mínima a casa; a casa no's conexían
les males cares: boca que vols, cor que desitjas... Ni Joseph y María!
¡Ay, tristesa meva! ¡què hi faig en lo món!¡quí s'apiadarà de mi, Deu meu!
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/27
Aquesta pàgina ha estat revisada.
