— Jo sempre m'ho vaig pensar, — diu una, descansant lo cistell d'anar a comprar sobre la barana, — massa gallarets. Quan vaig veure'l luxo que treya y'ls vestits tan estremats, me deya entre mi: ¡que n'hi hà de vent en aqueix caparró! veyàm si m'erraré de gayre! y míren, tal dit, tal fet. Tinch mal ull jo; malaventurat quan se'm fica una idea aquí, que no l'equivoco, nó, ja hi poden pujar de peus.
— Ay, filla, — respon un'altra; — no va ésser vostè sola: ja fa més de tres mesos qu'ho vaig pronosticar; un día ho deya al de casa; però com
aquell es tan rampellut, no sé què se'm va dir que'm fiqués la llengua...
sí; però jo li vaig respondre: tén compte a l'hora que t'ho dich. ¿Y, que tal, tenia rahó ò nó?
— Be, ja veurà, — contesta la senyora Pauleta; — qui més qui menos
les coses ja les sab veure: jo encara no m'hi fico ab axò, per qu'ella es
ben lliure de fer lo que li acomode...
— Ah, be; axò sí...
— Persupuesto.
— Nó, ab axò no hi hà rès què dir; —responen a coro les vehines.
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/33
Aquesta pàgina ha estat revisada.
