temps y d'aquella vila hermosa ombrejada perpètuament per la verdor dels tarongers y afalagada per una mar sempre tranquila redossada dels vents que, enamorada de tanta verdor, li envía ses ones, que van, venen y tornan sempre manses y joganeres ab senzill present de blanca escuma. ¿Recordas quan ab l'atolondrament dels meus pochs anys, tot ho volía alcansar per tu, y quant més desavinent y més costós, ab més tossudería volía que tu acceptessis mes prometenses?... Ben segur que eran prometenses, que be ho veyas tu! Quí pogués tornar a feries, per sentirse de nou sobre'ls llavis, per aturar mos desvaris, aquella mà més fina y blanca que'l plomissol d'un cisne... Passaren díes, ne vingueren d'altres; jo enamorat, tu enamorada... Vingué ta tía y te'n anares ab ella... Tu'm vares prometre tornar y estimarme sempre; m'ho vas prometre al peu de la fonteta, y ja no tinch cap testimoni, per que les llàgrimes que ploravas se barrejaren ab l'aygua que vessava y fugiren cap al mar; y'l llimoner hont estavas recolzada, quan li he volgut pregun-
