dels seus talons se pert carrer amunt.
— Cassimiro!.. Cassimiro! — crida la dama abocantse y esforsant la veu ab cautela per que no més la senti ell.
L'embossat, amunt y fóra.
Y ella, plorant en la finestra, mira ansiosa y busca'l seu aymant entremitx d'aquella fosquedat.
La pluja no para; no es allò que sembla que fregexin peix; es un espetech d'aygua que pareix que'ls núvols hajan xuclat tota la mar vella. Les canals fan lo que poden, però no la colan tota, y sobrexint per la tortugada, s'escampa paret avall lluhint com trenyines de plata al resplandor dels llampechs.
Sant March, Santa Creu! Quín trò! Deu haver caygut un llamp per
aquí a la vora... Ba; ja ho portarà'l diari.
— ¿Que'm cridas, Mariona? —
Es lo galan.
— Ay, quin susto m'has dat!... ¿que vindràs demà?
— Sí, a les dotze.
