nuncian l' exàmètro. Y si per evitar est inconveniènt substituim en la matèxa veu lo accènt agud al circumflexo, com ho fan los autors del Diccionari publicad en 1803, no hi haurá un catalá que no tinga per exótic lo esdrúxul exámetro percebind lo sonido semblant al de la ch castellana que deu tenir en aquest cas la x. Igual inconveniènt resulta de posar lo accènt circumflexo sobre la vocal que preceex á aquesta lletra, com ho practica lo autor del Diccionari impres en Reus, puix que las dicciòns èxit, mâxima, y prôxim copiadas de aquesta obra, si las pronunciam com requirex la prosodia de la gramática catalana, serán tal vegada veus de alguna llèngua, peró de una llèngua que no conexem.
A fi de ocórrer á estos inconveniènts, nos hem vist precisads á introduir la novedat de col-locar lo accent circunflexo sòbre la matèxa x en las veus en que pren la forsa de cs suau, ménos cuand se seguex á èlla una consonant, putx en est cas es sabuda la regla general de que se deu pronunciar sempre de aquest últim modo; essènd evi lentíssim que ab est método quedan desembrassadas las vocals immediatas á la x per rèbrer cuand convinga un accènt agud tant ó mes necessari que lo circumflexo. No faltará algun zoilo que tindrá per un solemne disbarat lo col-locar lo referid accent sobre la x, fundandse en que fins ara may se ha vist un accènt sòbre una lletra consonant, y en que tòts los avantatjes indicads no son suficiènts per abonar una innovació que abolex un us que conta sigles de existència. Peró á esta objecció, mòlt fútil en sentir de algunas persònas literatas consultadas per nosaltres, responem diènd, que lo accent circumllexo, en la llèngua catalana, en rigor no merex aquest nom, putx no servex pera distingir las vocals llargas de las brèus, ni las foscas de las claras ú obertas, y sí solamènt pera senyalar, com se ha dit, que la x immediata á la vocal sòbre la que está col-locad pren la forsa de cs suau, per lo que no tenind ninguna de las cualitats ú oficis propis del nom que se li dòna, y sènd un signe admes en nostra llengua sols pera distingir los dòs sonidos que tè la x, ningú, atesas las comoditats mencionadas, deu tenir dificultat en col-locarlo sòbre èlla matèxa per mès que sia consonant; axí com no la tinguèren los castellans en posar sòbre la lletra que tè lo sonido igual al de la ny catalana la titlla composta dels dòs accènts llarg y brèu, que la prosodia llatina col-loca sobre las vocals pera senyalar la cuantitat de las sil-labas. Á mes de que, si lo argumènt de que una cosa per útil que sia no deu fèrse perqué fins ara may se ha fet en tòt tèmps haguès estat poderós é incontestable com voldrán tal vegada que sia en aquest cas alguns subgèctes enemigs de que se altere en lo mès mínim la ortografia catalana, com si esta tinguès tòta la perfecció de que es susceptible, ó fòs de una llengua morta, seguramènt que ells ara no llegirian impresas aquestas reflexiòns, putx Guttemberg hauria tingud que desistir de posar en práctica la seva ingeniòsa é inestimable invenció, desaprobada per tòts los que may haguèssen vist multiplicar los exemplars de un escrit per medi de la imprèmpta.
Altre de las variaciòns relativas á la ortografia, que se observarán en aquest Diccionari, es la adopció de la c en tòtas las veus que se escribian ab q. com en cuart, cualitat, etc., excepte aquellas en que es indispensable esta última lletra, com que, qui, quinquenni y altras, habendnos acomodad en esta part á la moderna ortografia castellana per militar las matèxas rahòns que impel-liren a la Real Acadèmia Espanyola á adoptar aquesta innovació.
Pàgina:Diccionari Catalá-Castellá-Llatí-Frances-Italiá. Tomo Primer (1839).djvu/11
Aquesta pàgina ha estat revisada.
