Pàgina:Dictamen AVL 2005.djvu/47

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.


punto donde se habla se refiere, reducida está a la aplicación indistinta del calificativo de lemosín a las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-catalán, lemosino-mallorquín y lemosino-valenciano, según la región a que corresponda; y no omitiéndose nunca el dictado lemosín, ya que tal fué el nombre de pila que, por razón de haber nacido en Limoges, así como por haber nacido en Castilla se denomina a la lengua española castellana, le es en todos casos apropiado. De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por si, evitándose quizás mezquinos recelos o antagonismos que entre sus cultivadores pudieran algún día suscitarse.

1881

J. Martínez Aloy, «Formación de los apellidos lemosines», discurs llegit en l’Acadèmia de la Joventut Catòlica de València:

Yo no sé qué nombre tenga esa lengua. Pareciérame arrogancia llamarla valenciana ó catalana, modestia, decirle provenzal. Con frecuencia se la llama lemosina, y yo así la nombro, siquiera sea porque todos me entienden. La denominación podrá ser defectuosa; pero está admitida […]

1931

Felip Mateu i Llopis, «L'actual moviment cultural de València davant l’hora present de Catalunya», conferència llegida el 22 de febrer a l’Agrupació Excursionista Ginesta (Tarragona):

L'esperit [de la Renaixença] era de franca comprensió enllà i ençà l'Ebre. Els poetes de Catalunya i de Mallorca, de València i de Provença se saludaven sovint i tots entonaven càntics a la llengua catalana que fou batejada per alguns, equivocadament, amb el nom de «llemosina» per a designar la unitat del llenguatge.

1959

Vicent Badia Marín, «Llengua valenciana o bacavesa?», dins Sicania (Mensual. Suma y guía de cultura valenciana), novembre del 1959, p. 3:

La revista literària «Ponent», que es publica a la ciutat de Mallorca en llengua catalano-valenciana-balear, així com el «Diario de Mallorca», es fan eco del mot Bacàvia posat en circulació des de València per a designar genèricament la llengua que es parla a Catalunya, València, Mallorca, Baix Aragó, Departament francés dels Pirineus Orientals i a la ciutat avui italiana de l’Alguer. […] És clar que no tots els sectors d’opinió hi han admés el mot Bacàvia. Alguns diuen que Catalunya, que guanyà una major significació històrica i literària, deu donar-li el nom a l’idioma; per altres s’argüix que eixa mateixa significació