Aquesta pàgina ha estat revisada.
fon valenciana en altres èpoques i àdhuc pot ésser-ho a l'esdevenidor. Per altres es considera innecessari el convencionalisme de Bacàvia i no es veu inconvenient en que Catalunya parle català, València el valencià i Mallorca el mallorquí. Altres, però, no ho veuen així i admeten aquestes denominacions restrictives per a l'ús privatiu dels habitants de cadascuna regió, però no quan es tracta d’eixir a l’exterior per mig d'Assemblees, Congressos, etc, de la llengua, o simplement per a la regulació ortogràfica i, en general, gramatical de l’idioma. De totes formes es unànime l’aceptació del mot proposat com un missatge de bona voluntat i enteniment entre els hòmens units per una llengua comuna.
1961
Carta manifest a Serra d'Or, juny, núm. 6, signat, entre altres, per Alfons Verdeguer, Xavier Casp, Miquel Adlert, Jaume Bru i Vidal, Alfons Cucó, Rafael Villar i Beatriu Civera:
[…] per al dit conjunt de València, Mallorca i Catalunya acceptem la denominació suggerida fa poc per Miquel Adlert Noguerol de «Comunitat Catalànica», on la primera paraula indica el tipus d'unió que existia i és el que acceptem, i la segona afirma la unitat de llengua i cultura, alhora que ens dóna un gentilici comú i nou per a tots, que conservem així els antics, junt amb les denominacions de sempre per a les nostres terres.
1997
Rosa Gómez Casañ, Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971). Una aproximacíó a la seua vida, València, pp. 80-81:
La primera vegada que Nicolau Primitiu reflecteix la seua preocupació pel nom que rep la llengua és el 1925, en emprar «el lenguaje balear-catalán-valenciano», origen per abreviació dels termes bacava, bacavesa i bacavés, per a la llengua, que apareixeran
extensament exposats als dietaris de l’any 35, encara que fins a l’any 62 no es publica el seu raonament en l'article «Una llengua sens nom», encara que havia sigut prèviament anunciat en l'any 1957 al seu llibre «Los iberosicanos». Ell creia per damunt de tot en la
unitat de la llengua i s’adonava que, sempre dins de la unitat, s’havia de mantenir la diversitat sense trencar la unitat, que la diversitat enriquia la llengua. Pensà a crear una solució onomàstica, tant per a la llengua com per al territori on es parla, perquè s'adonà molts anys abans que, a la nostra comunitat, en la qüestió de la llengua es pot arribar a un enfrontament greu i que s’ha de cercar una solució per a resoldre'l.