(senyala la làmpara de sobre el seu despatx) y la gent que passa per l'avinguda, veyent llum en aquesta estancia, diu: "Ara estudía el Doctor, sempre vetlla", y jo vinga roncà fins a les onze o les dotze.
¡Tot fingit!!!
Y quan ve a consulta un malalt, o un qu'es pensa que ho està, alesores be lo milló. El rebo ben serio, fentlo esperà forsa, el faig despullà tot nu de pel a pel, el faig ajeure sobre aquella cadira (li mostra la Chaise longue) li pico'l pit, la espatlla y el ventre, li escolto el cor y els pulmons, li miro els ulls ab un lente ben gros que l'enlluerni, li faig veure que li trech una imatge interna ab els raigs ultra-químichs. En fin li pico una vena ab una agulla fina de platino, després d'haverlo polsat detingudament; li empapo una gota de la seva sanch en un terrós de sucre, dientli: "demà li analisaré la sang ab el microscopi, y ab els reactíus químichs de l'espay, per saber plenament l'origen del seu estat patológich! Torni passat demà, o millor, fassi vení una persona de la seva familia, que'el cas es complicat". Y l'endemà els dich que se li estava preparant, de temps, un mal molt grave; que el cas es de diagnóstich reservat. Y li dono anissos de sucre o tintura de pega dolsa, ab un títol ben retrumbant; el faig vení sovint a aplicarli qualsevol mecànica d'aquestes, y... si's cura, tots diuen, "Quin gran metje, ens el ha tret de les portes de la mort", y si's mort: "Ja hu va di després de la primera visita, qu'era un cas desesperat". Y sempre quedo be; y vingan comptes que te crió. ¡Ah! Si's curan, alesores apreto fort, que'ab l'agrahiment de la cura no s'en senten.
