Pàgina:El Micalet - El Pensamiento de Valencia (1858).djvu/2

y cuan cantes la teua veu ascolta
callat lo rosinyól.

Aixina dient cap á lo cèl miraba
pensant que al meu pregar no respondria
cuan veig en la veleta entre blanchs nubols
la Musa qu'es sonriu...
Jamay veren els ulls tanta belléa,
jamay tan dolça veu fonch ascoltada
y crida: «Et vull complaure» Oixca Valencia
lo que sa Musa diu.

Mireu eixe jagant que els vostres àvis
varen posar un jòrn de centinela
pera guardar á la ciutat hermosa
mentres tranquila dòrm;
no fá cas de la pluja ni del aire
ni dels rellamps y tròns y sí la flama
pren lo palau del rich ó el niu del pòbre
á veu en crit diu «¡Fòch!»

Mentres que lo marjant ab mortals ansies
espera á la gran náu que sa fortuna
y la de sa familia per mar pòrta,
¡Per mar tan mal camí!
alça á lo Micalet els ulls tristísims
y veu una senyal, senyal de vida
que li diu que la náu al pòrt aplega
y respira tranquil.

¿Quí cuan la seua dolça hermosa pátria
té que deixar y al estranjer emigra,
despuis que á la muller y als fills abraça
no li dona un adeu?
¿Y quí cuan á la seua pátria torna
per mes pòbre que vinga y ple de penes
al vórelo de llunt content no's pòsa
y fins dijós se creu?

Cuan allá á lo mig jórn al Senyor alçen,
y está tota la gent tan afanada