de si dèu buscarse el lloch de l'origen llur en la planuria de la Messopotamia. El mot d'Arbacha, que correspòn al grech Arrhapachitis, al armeni Albak, ens portaría a les montanyes del Gran Zab, y axís a la regió del llach de Van y del llach d'Ourmiah, que encara avuy és molt commoguda pels terratrèmols.
El desert de Siria està vorejat al nort y a l'oest per dues çones de commoció molt importantes hont la activitat sísmica s'és feta sentir a través dels sigles.
La primera d'aquestes çones comença en el Mediterrani, prop d'Antioquía. Aquesta desgraciada vila fou teatre de la terrible catàstrofe del 13 desembre del any 115, que descriu Dion Cassius y de la que fou testimoni l'emperador Trajà. Fou destruída segona vegada en maig del 518 per un altre terratrèmol menys violent, després arrunada de nou el 29 de novembre del 528, y el 31 d'octubre serví de tomba a milers d'homens [1]. Després d'allavores s'hi han sentit altres batzegades. D'Antioquía, la çona sísmica se dirigeix vers Alep y Mambedj (Hieràpolis), atravessa l'Eufrates y's continúa, segons sembla, a partir d'Ourfa (Edessa) en la direcció de Diarbekir vers la montanya de Nemroud o Sipan-Dagh, en el marge nort del llach de Van. En aquesta çona s'hi són produides les grans catàstrotes dels anys 715, 995, 1003, 1091, 1114, 1156 y tota una sèrie d'altres grans terratrèmols, dels que citaré sols el de 1822 que destruí Alep.
- ↑ J. Schmidt.—Studien über Erdbeben, 2.ª ed., 1879, p. 144 y següents.
