Pàgina:El marxant de Venècia (1924).djvu/63

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bastant mereixes : mes, bastant, pot ésser
que no arribi tan lluny com és la dama :
dubtar però dels mèrits meus, sols fóra
a mi mateix, per dèbil, rebaixar-me.
Tant com mereixo ! just : és la senyora :
la mereix ma naixença i ma fortuna
i el meu capteniment i ma criança
i, a part de tot, l'amor me'n fa ben digne.
I si no esbrinés més i escollís ara?…
Vejam, de nou, què diu l'àuria caixeta.
«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-
 sitgen.»
Ella ! és clar : tots els homes la desitgen :
dels quatre angles de la terra vénen
per besar l'urna d'eixa santa viva :
els deserts hircaniencs, les grans planúries
de l'ampla Aràbia, són camí dels prínceps
que a veure vénen la formosa Pòrcia :
el regne d'aigua, l'ambiciosa testa
del qual escup de cara al cel, no atura
esperits estrangers que, com rierola,
el creuen per mirar a Pòrcia bella.
Sols una caixa enclou la faç divina.
És versemblant que en la de plom/ es tanqui ?
Un tan baix pensament damnable fóra ;
fóra massa groller d'emmortallar-la
en-tan indigna tomba. I caldrà creure
que és tancada en argent, que s'aprecia
deu cops menys que l'or fi ? Mala, pensada !
Jamai s'és encastat tan rica gemma