La primera és la d'or, amb aquest lema:
«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-
sitgen.»
La segona, d'argent, duu aquest auguri :
«El qui m'esculli haurà tant com mereixi.»
La terça, de fosc plom, duu eix fosc precepte :
«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho.»
I com sabré que he fet la bona trïa ?
El meu retrat hi ha en una d'elles, Príncep ;
si és la que obriu, llavors al punt só vostra.
Que guiï un déu mon pensament. Mirem's-ho.
Les inscripcions esbrinaré altra volta.
La caixeta de plom què és el que dicta?
«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho.»
Donar? Per què? Per plom? L'atzar per plom?
Aquesta caixa és menaçant. Els homes
que tot ho arrisquen, és amb l'esperança
de bells guanys : el qui té l'esprit aurifie
no s'ajup a mirar mostres de borra :
per plom, res donaré a l'atzar llavores.
Què diu l'argent, amb son posat de verge?
«El qui m'esculli haurà tant com mereix.»
Tant com mereix ! Marroc, aquí detura't,
i amb mà lleial sospesa bé ta vàlua.
Si et deguessin taxar per ton apreci,
