Mai no he sentit un udolar tan tèrbol,
tan estrany, ultratjós i tan mudable,
com el gos de Jueu pels carrers feia,
cridant : «Ma filla !» «Mos ducats !» «Ma filla !»
«fugida amb un cristià! Ducats cristians!»
«Justícia ! llei ! ducats i filla meva !»
«un sac clos de moneda, dos sacs closos
de dobles que m'ha pres la meva filla !
i joies ! dues riques pedres fines
que ella m'ha pres també ! Cerqueu ! 'gafeu-la !
damunt li trobareu ducats i joies ! »
I el segueix la mainada de Venècia
amb crits de «pedres! i ducats i filla!»
Que el bon Antonio al degut temps compleixi, o això ho pagarà ell.
A punt ho esmentes.
Ahir, parlant amb un francès, va dir-me
que en l'estretor de mar que l'Anglaterra
separa de la França, va esfondrar-s'hi
un vaixell venecià amb rica càrrega.
En sentir-ho em vingué a l'esment Antonio,
desitjant, en mon dintre, hi hagués erro.
A Antonio has de contar-li el que van dir-te ; no de cop, car podries afligir-lo.
