Pàgina:El marxant de Venècia (1924).djvu/70

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Molt ben dit. Qui serà el qui tombi i tombi
per enganyar la sort i ésse' honorable
sens el segell del mèrit? Que no es vani
ningú de dignitats no merescudes.
Oh ! si estats, graus i càrrecs no vinguessin
d'origen corrumput, i els honors fossin
sols per mèrits guanyats de qui els ostenta !
Quants que ara resten nus, es cobririen !
Quants manarien que obeeixen ara !
Quant de baix rusticà, l'espigolaire
trauria d'entre les llavors més nobles,
i quant d'honor, trobat entre les runes
i els podriments del temps, hauria d'ésser
envernissat de nou ! — Però, a ma tria :
«El qui m'esculli haurà tant com mereix».
El mèrit em faig meu : la clau doneu-me,
que obri a l'instant la porta a ma fortuna.

(Obra la caixa d'argent)
pòrcia

Tant d'esperar, per ço que hi trobeu dintre !

aragó

Què hi ha ací? El retrat d'un idiota,
que em signa fent ganyotes una cèdula ?
La llegiré. No ets pas semblant de Pòrcia!
ni al que esper, ni al que meresc t'assembles :
«El qui m'esculli haurà tant com mereix».
Sols la testa d'un neci em mereixia?
Això valc? Són aqueixos els meus mèrits?