Pàgina:El vano (1908).djvu/11

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Gertrudis (alçant-se per fer-li reverencia). — Servidora de vostè.
Candida (s'alça també, i, a l'abocar-se a la barana, fa caure involuntariament el seu vano a la plaça). — Passi-ho bé.
Evarist (cullint el vano). — Ah!
Candida. — No re, no re.
Gertrudis. — No s molesti.
Evarist. — S'ha trencat. Quina llastima!
Candida. — Cah! No importa: ja era vell.
Evarist. — Però jo n tinc la culpa. Quin greu me sab!
Gertrudis. — No val la pena.
Evarist (volent dur li a casa). — Permeti-m que tingui l'honor de ...
Gertrudis. — No s'incomodi. Dongui-l al criat. (Cridant.) Llucià!
Lluciá. — Senyora?
Gertrudis. — Prengui aquell vano.
Lluciá (demanant-lo a l'Evarist). — Si fa l favor...
Evarist. — Ja que no m volen permetre ... tingui ... (Dóna l vano an en Llucià, que l pren i s'entorna a dins.)
Candida (a la Gertrudis). — Quin greu li ha sabut que l vano s trenqués, eh?
Gertrudis. — Es de persona ben educada. (Apart.) Ui! Que enamorada està!