Pàgina:El vano (1908).djvu/17

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


  pares i ara m toca aguantar un germà que es un brètol, cregui-m, un brètol.

Evarist. — Vol escoltar-me?
Janeta. — Digui, senyor, digui, que l filar no me priva de sentir-lo. (Amb certa altaneria.)
Evarist (irònic; apart). — El seu germà es bon xic extrany, però ella, també...
Susagna (apart). — Ai! Potser l'ha comprat per la Janeta l vano! Però, cah! No ho puc pas creure.
(Mentrestant en Coronat i en Crispí, plens de curiositat, estiren el coll per sentir què diu D. Evarist a la Janeta.)
Candida (avançant per la terrassa; apart). — Converses amb la Susagna, converses amb la Janeta ... No n sé treure l'entrellat.
Evarist (a la Janeta). — Mel farà l favor?
Janeta. — No li he dit que sí? No li he dit que pot manar? Si la filosa l'amoïna, la llençaré. (S'aixeca i llença la filosa tota enfadada.)
Evarist (apart). — Si no fos perquè... la deixaria.
Candida (apart). — A què ve ara això?
Crispí (aixecant-se i avançant una mica amb la sabata i el martell a les mans; apart). — Ha llençat la filosa?
Coronat (també aixecant-se i avançant un poc amb el llibre; apart). — Jo diria que s barallen.
Susagna (espiant; apart). — Si li fes un present, ella no s'enfadaria pas.