Pàgina:El vano (1908).djvu/18

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Janeta (a l'Evarist). — Vaja, aquí m té: què vol?
Evarist. — No sigui dolenta, Janeta.
Janeta. — No crec haver-ho sigut mai.
Evarist. — No sab que a la senyoreta se li ha trencat el vano?
Janeta (tota malmirrosa). — Sí, senyor.
Evarist. — N'hi he comprat un a la botiga.
Janeta (com s'ha dit). — Ben fet.
Evarist. — Però no voldria que ho sabés donya Gertrudis.
Janeta (sempre igual). — Te raó.
Evarist. — I voldria que vostè li dongués d'amagat.
Janeta (igual). — Ah, no! No l puc servir.
Evarist (apart). — Mal-agradosa!
Candida (id). — Me fa veure que sen va a caçar, i s queda...
Crispí (id). — No sé l que daria per sentir-los. (Avança, fingint que treballa.)
Coronat (avança també, fingint que calcula; apart). — Com més va, més voldria saber què.
Evarist (a la Janeta). — Per què no mel vol fer aqueix favor?
Janeta. — Perquè encara no n'he après de fer tant bell ofici.
Evarist. — M'ha dit que voldria casar-la amb en Crispí ... (Dient això, s'adona dels dos que escolten.) Què fan aquí, vostès? A què ve aqueix espionatge?
Crispí. — No, senyor: si jo treballo. (Torna a seure.)