Aquesta pàgina ha estat revisada.
Evarist. — Confio en vostè.
Janeta. — I jo igualment. (Torna agafar la filosa, s'asseu i fila.)
Evarist (se tomba a l'anar-sen, i, al veure la Candida a la terraça, diu apart). — Oh! Ja torna a ser allí! Si pogués anunciar-li... (Pega llambregada i hi corre.) Candida! Candida!
(La Candida li gira l'esquena i fuig sense
respondre.)
Evarist. — A què ve això, ara? Un despreci? Impossible. Sé que m'estima i ella està segura del meu amor. Però, doncs... Ah! Ja hi dono. La seva tia devia estar espiant-la, ella se n'ha adonat i no haurà volgut que ens veiés junts. Sí, sí: no pot ser altra cosa. Oh! Prou, prou misteri: jo haig de parlar amb donya Gertrudis i obtenir el seu consentiment. Ja es hora. (Sen va.)
Janeta (filant). — Pobra senyoreta! Com se
recorda de mi! Què menos puc fer per ella? Entre noies bé podem fer-nos aquests favors sense malicia.
Coronat (aconstant-se a la Janeta). — Alça, quins secrets amb D. Evarist!
Janeta. — I tu, què n'has de fer? Què t'importa a tu, veiam?
Coronat. — Si no m'importés, poc ten parlaria.
(En Crispí s'aixeca i a poc a poc s'atansa a escoltar.)
Janeta. — Tu no tens re que veure amb mi, ni jo amb tu. Ho sents?
