Aquesta pàgina ha estat revisada.
Coronat. — Si no hi tinc re que veure ara com ara, potser aviat serà una altra cosa.
Janeta (foragitada). — Qui t'ho ha dit això? Veiam.
Coronat. — M'ho ha dit i ho ha promès i me n'ha dat paraula qui pot dar-ne i pot disposar de tu.
Janeta (rient). — El meu germà, potser?
Coronat. — Sí, el teu germà, a qui xerraré lo dels secrets, de la conversa, dels regalos.
Crispí. — A poc a poc, mestre. (Ficant-se entre ls dos.) Gastem moltes agalles amb aquesta noia!
Coronat. — A tu no t'haig d'explicar res.
Crispí (a la Janeta). — I tu quins secrets tens amb aquell senyor?
Janeta. — Me voleu deixar en pau un i altre? Encara m fareu prevaricar!
Crispí. — Ho vui saber. Ho sents?
Coronat. — Què vol dir aquest vui? Arri a manar a casa teva! La Janeta, el seu germà me l'ha promesa a mi.
Crispí. — Doncs jo tinc la paraula d'ella, i val més una paraula d'ella que cent del seu germà, ho sabs?
Coronat. — Això ja ho veurem.
Crispí (a la Janeta). — Què t'ha dit D. Evarist, eh?
Janeta (picant de peus). — Malvinatge!
Coronat. — Ah! Ja ho tinc. L'he vist sortir de ca la Susagna. Ella m'ho dirà. (Corre a trobar-la.)
