CANDIDA (a la Susagna).- Per Déu, no n'hi digui una paraula.
SUSAGNA.- No hi ha perill. (Apart.) Ella que ho volia negar! Déu la castiga, té.
GERTRUDIS.- Què hi fas aquí, noia?
SUSAGNA.- Ja ho veu: m'honrava fent-me companyia.
CANDIDA (fixant-se en lo que té entre mans la Susagna).- He vingut per una cofia de nit.
SUSAGNA.- Sí, es veritat: men mercadejava una. Ho pot ben creure. I amb mi, ja ho sab, no corre cap perill. Jo soc molt formal, sab, i a casa no hi ve ningú.
GERTRUDIS.- No s justifiqui tant, dòna.
SUSAGNA.- Oh! Es que jo soc molt delicada, senyora.
GERTRUDIS.- Si necessites una cofia, per què no m'ho deies a mi?
CANDIDA.- Vostè estava escrivint: no he gosat destorbar-la.
SUSAGNA.- Vol veure-n una? Vaig a buscar-ne. Segui, entretant, faci l favor. (Cedeix la seva cadira a la Gertrudis i s fica a la botiga.)
GERTRUDIS (a la Candida, asseient-se).- No has sabut re de la batussa que hi ha hagut entre l'hostaler i el sabater?
CANDIDA.- Diu que ha sigut per gelosia a causa de la Janeta.
GERTRUDIS.- Pobra! Tant bona noia!
CANDIDA.- Perdoni, tia; però, per lo que me
