L’argument d’aquesta tragedia està basat en lo càstich que, per manament d’Apol-lon, dona Orestes als matadors de son pare.
Res tan repugnant com la mort donada a una mare per son propi fill, per justificada que sigui y àdhuc tractantse d’una dona tan depravada y criminal com la Clytemnestra ideada per Sòfocles, però ’l fatalisme grech s’imposa a tota altra lley: es un decret dels deus y s’ha de cumplir, y Sòfocles, tan inflexible com son Apol-lon, vol que’ls fills d’Agamenón sian los terribles venjadors sens ni tan sols ferlos sentir los remordiments espantosos ab que’ls torturaren altres autors tràgichs.
No hi ha ànima cristiana que no condemni aquexa acció abominable y monstruosa. Avuy cap autor gosaría concebirla. Shakespeare, que posà a son Hamlet en situació semblant a la d’Orestes, s’hauría escruxit de comunicarli ni’l pensament de matar a sa propia mare. Però, benehint a Deu per la conquesta dels principis morals que’l cristianisme ha dut a la conciencia humana, sería injustíssim judicar per ells de l’art antich baix pena de llensar a la reprobació y a l’oblit tota la poesía clàssica. Es ridícol y es impossible volguer esborrar lo que fatalment ha estat, y es un fet que la religió grega sancionava y fins fomentava les més grans aberracions. Sòfocles, que era creyent, tingué la desgracia de no viure en temps mellors en los quals sa Electra no hagués estat possible, pero en la època en que la escrigué fins pogué passar com obra exemplar de respecte als deus y a la vegada com a incomparable creació artística, únich aspecte baix lo que nosaltres l’admirem y considerem immortal.
Lo tema no era nou. L’havia ja tractat Eschyl en les Coéfores ab aquella sublimitat y magnificencia d’estil ab que’l pare de la tragedia vesteix sos arguments transportantlos a regions misterioses y sobrehumanes, ofegada l’acció per l’in-
