Pàgina:Electra (1912).djvu/77

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 243 —

tervenció casi constant del chor. Sòfocles seguí’l trassat general del mestre, però despullando d’aquell ayre maravellós y gegantí, li comunicà més justes proporcions, major equilibri y més notable sentiment de la realitat, fins a convertirlo en una obra de completa perfecció clàssica.

 Però si, com es sabut, la superioritat incontestable de Sòfocles està en la pintura dels caràcters, sempre ben apuntats, en lo de la protagonista s’excedí a sí meteix, donantli tant relleu y tanta vida que arriva a eclipsar a tots los altres personatges.

 Electra es la personificació del dolor y de la venjansa. Desde que surt del palau ab aquella planyívola invocació a la llum del dia, conturbada pels plors y pels sospirs, fins a les darreres frases ab que’s rabeja en la mort d’Egist y Clytemnestra, frases, com ha dit Patin, més crudels que la espasa d’Orestes, ella ompla tota la escena que no abandona may y monopolisa l’interès de l’acció, animantla ab sa influencia avassalladora.

 Ella sola es la que té prou energía pera tirar en cara a la desnaturalisada Clytemnestra, superbament delineada per l’autor, los efectes de sa depravació y de sa insolencia, descobrintli sos malvats propòsits; ella la que reprèn a la dòcil y poruga Crysotemis, altra creació d’inesborrable hermosura, per ses contemplacions ab los criminals; ella la que confia al chor de donzelles de Mycenes sos pesars y defalliments axís com ses esperanses y alegries, corresponentli aqueix ab proves d’alta tendresa expresades ab tal poesía que Ί convertexen en una personalitat moral de les més interesants de l’obra; ella la que sab agrair al Pedagoch d’Orestes los treballs que s’ha pres pera salvarlo, pera educarlo, pera seguirlo a tothora y pera preparar lo fel is engany que ha de redimirlos; ella la que escup al front del axut, orgullós y malentranyat Egist les infamies de sa vida anterior després de fingirli sumissió ab paraules iròniques en que hi traspua son odi reconcentrat; ella, en fi, la única que anyora a Orestes, que’l plora per mort, que l’abrassa viu y que, com una segona Némesis, l’atia al crim pera venjar la mort del pare y pera restablir les lleys de la justicia violentment trencades.

 Tal es la forsa d’atracció d’aquexa figura extraordinaria