Pàgina:Els Perses (1898).djvu/37

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de fam i sèt que ls consumí ab tortures.
Per fi arribàrem pocs a Macedonia,
i al gual d'Axius, d'Edonida i de Bolbes
passàrem les regions i la montanya
del Pangeu de canyars entre llacunes.
Aquella nit els déus nos congelaren,
fent venî ls primers freds, totes les aigües
del torrent Strymon; molts, ai! dels nostres
que mai pregat havien, adoraren
als numens protectors de cel i terra.
Després que tots pregàrem, nostre exercit
passà sobre del glaç; tots se salvaren
passant abans que l sol sos raigs xardosos
enviés a la terra. El rei del dia,
resplendint com un foc, fongué la gebre.
Quèiem uns sobre ls altres. Oh ditxosos
d'aquells que al caure desseguit moriren!
Els que s salvaren, ab treballs i penes
arribaren a Thracia, i amagant-se
a sos pobles i viles pervingueren.
Però no molts; li toca plorâ a Persia
la flor del seu jovent emmusteida!
Això és la veritat; moltes més coses
podria contâ encara que no conto
sobre ls mals que a la Persia ls déus envien.

CHOR

Oh déu ingrat! I com vas trepitjar-nos
a tots els fills de Persia!