pòsits de robo y de mort els passavan, com fantasmas sagnants, per l'espessa imaginació. Ensopits, pensatius, muts, anavan donant voltas a n'aquella idea sinistre que 'ls capficava continuament, per més que quasi may en resessin ni paraula. Però, a lo millor de la caboria, saltava un pastor dihent: «Avuy so vist a l'Aleix»; y tots alçavan el cap esferehits, com si, deixondintse del somni afrós que 'ls perseguía, haguessin de sobte sentit un ressò dels propis pensaments.
—Y... ¿ahont l'has vist? —preguntava l'amo, fingint un to d'indiferencia.
—Lo so vist sota las feixas de càl Sunyer.
—Devía anar a vila... —insinuava la mestressa.
—Potser a ciutat... —deya algú altre.
Y altre cop tornavan a quedar tots callats y somniosos, pensant fins ahont hauría arribat, fent cálculs sobre quín día tornaría, imaginant quánts quartos deuría dur d'aquellas tòfonas que tant
