Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/114

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


ab tot y l'esforç que feya, la cadireta tot just se trontollava, va sentir un moment d'esglay... «¡Ay, si la campana restés muda, ab tant temps com no ha tocat!...» Però va pegar al llivant una altra estiragaçada forta, y, donant allavoras tot un tom, la campana va parlar: ¡Nanch!... «¡Gracias a Deu, gracias a Deu!» Una altra estirada més... y el bronzo, rodant ab calma, va posarse a cantar tot majestuós: ¡Nanch... nonch... naaaanch!... «¡Això es això, això es això! —pensava mossen Llátzer, ple d'alegría. —¡Aquest es el Te-Deum que havía somniat pera celebrar la resurrecció de la pobra esglesia!» ¡Nanch... nonch... naaaanch!... «¡Mercès, bon Deu, grans mercès!» ¡Nanch... nonch... naaaanch!...

 Però tot d'una va recordarse'l rector de que també calía despertar als feligresos ensopits, als feligresos morts, ab un tritlleig ben viu que'ls aixeribís, que'ls espolsés la sòn, que'ls tragués la mort de sobre... y, anántsen cap a la campana