Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/115

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


xica, va agafar el batall ab una má, y ¡vinga repicar tant com podía! ¡Ninch, ninininch...! ¡Ninch, ninch...! «¡Ala, ala! —afegía'l capellá, com pera donar significat a la veu de las campanas. —¡Ala, ala, desengorroníuse, habitants del sot de l'ombra!». ¡Ninch, ninininch!... ¡Ninch, ninch!... «Y ¡veníu tots desseguit!» ¡Ninch, ninch! «Y veureu el miracle de l'esglesia resucitada...» ¡Ninch, ninininch!... ¡Ninch, ninch!

 Després Mossen Llátzer va parar una estona y, trayent el cap pel finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada's desvetllava. Mes... tot era silenci y soletat. Las derreras clapas d'ombra s'escorrían pels avenchs, fent lloch a las primeras llencas de boyra matinal qu'anavan teixintse per las pinedas o esfilagarsantse per l'espay. Però d'ánimas viventas... res. Ni sombra ni rastre. Allavoras va pensar el rector que calía redoblar el fervor y el crit de las campanas, y's va posar a repicar a l'hora ab els dos batalls. Va ser una cridoria des-