Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/135

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


li sagnavan a l'ánima... Però ells no. Tan servicials, tan obedients, tan carregats de reverencias com eran, no sabían trobar una paraula dolça pera un moment d'aflicció.

 Pera fer lo que calía, pera cumplir ab la tasca, tant la Mariagna com en Joseph arribavan molts cops fins al sacrifici... y lo més admirable era qu'hi arribavan sense adonársen, com si no fessin res, com si allò que feyan no tingués cap mèrit. Fos a la feyna de la casa, fos al servey de l'esglesia, ells no s'hi planyían gens. Hi posavan el coll, els braços y las camas, hi posavan las forças y els sentits... però, això sí, no hi posavan may el cor. El cor semblava que, a copia de sumissió y respecte, se'ls hagués arribat a fondre, tornantse no més qu'humilitat tota la tendror de l'ánima.

 Aixís es còm el pobre capellá, per son natural, tan esplayós y fervent, se trobava condemnat a viure eternament sol... Sol y vern com un desterrat, quan caminava pels sots, entremitj de las