por els cástichs de Deu? ¡Jo estich a mi que no téns entranyas de fer lo que fas de deixar anar a captar a la vella de ta mare pera que't mantingui a tu! ¡Y tu, pastor de l'Uyá! ¡Jo no sé còm no't cau la cara a troços de cantar las cançons desvergonyidas que cantas al bosch, quan passa algú, pera que't senti! ¿Que no ho saps, que també Deu t'está escoltant y ab un llamp de la seva ira't pot fer callar per sempre més?»
Y allavors tothom acotava'l cap sota el pes del sagrat enuig. La gent, al sentir aquells renys del sacerdot a peu d'altar, s'esborronava tremolosa, y grans y xichs per un instant feyan propòsit de retornar al bon camí y seguir la lley de Deu.
Però lo més dolorós era que a ne'l capellá també li sagnava'l cor d'haver de reptar als bosquerols d'aquella manera irada. Sent com era tot bondat y tot amor, el cor se li feya a micas cada cop que, al peu de l'ara, havía de llençar sobre'l cap dels feligresos els dicteris de
