ços pera apayvagar l'esvalot d'indignació que li regirava l'ánima.
—¡Donchs anèuhi per derrer cop! —va exclamar. —¡Anèuhi en nom meu a durhi l'ordre de que, sense excusa y sense remissió, treguin fòra de l'ermita a la bagaça... y s'acabi l'escándol qu'estan fent!
Altre cop rostos amunt, altre cop rostos avall... y el jayo va comparèixer ab un trist recado... «Que'ls ermitans li havían dit que no sabían per quíns cinch sous havían de traure a la pobra dona de l'hostalet... qu'ella no inquietava a ningú... qu'ella no feya pas cap mal...»
El rector va restar com atuhit al sentir aquella resposta. La desobediencia dels ermitans era la primera senyal de la tempesta que feya temps ja sentía còm s'anava congriant al voltant seu. El fantasma de tirrias y rencunias, fins allavors invisible y impalpable, començava a traure'l cap. Ara ja sabía per quín cantó esclataría la guerra mansa y quietona qu'en el silenci li tramavan els bosquerols. La revolta venía de Puiggra-
